Alain-René Lesage

Alain-René Lesage (Sarzeau, Morbihan, 13 de desembre, 1668 - Boulogne-sur-Mer, Pas de Calais (França), 17 de novembre, 1747), fou un novelista i autor dramàtic francès.

En 1677 va perdre al seu pare, notari reial al tribunal de Rhuys, i en 1682 a la seva mare; va estudiar amb els jesuïtes de Vannes i va passar a París per continuar amb els seus estudis de filosofia i dret, fent-se inscriure, en acabar-los, com advocat. Després d'una lleugera aventura amorosa, l'única de la seva vida, va enamorar-se apassionadament de Maria Isabel Huyardo, jove molt bonica, però sense fortuna, amb qui es va casar en 28 de setembre de 1694, constituint una llar feliç, on no hi va haver més preocupacions que la manca de fortuna, ja que els dos tutors del jove Lesage i els deutes deixats pel seu pare es van encarregar de liquidar la seva herència. Les seves aficions, avivades per la necessitat d'arbitrar-se recursos que no li proporcionava la seva professió d'advocat, el van portar al camp de la literatura, i el 1695, en néixer-li el primer fill, va publicar el seu primer llibre: la traducció de les ''Lettres galantes d'Aristénete'', el sofista grec, traducció aconsellada pel seu amic i company d'estudis Danchet, que no va ser ben rebuda pel públic, però que en canvi li va proporcionar l'amistat de l'abat Julio de Lyonne, fill del ministre, qui va assenyalar a Lesage una pensió anual de 600 lliures, que li va permetre viure amb més desfogament. I no fou aquest el menor favor que va rebre de l'abat, ja que a ell degué també la seva iniciació en la literatura espanyola, la influència de la qual sobre la francesa no havia cessat des de l'època d'Anna d'Àustria, i l'afició cap a la novel·la picaresca espanyola, d'on va haver de prendre després els temes de les seves obres més notables i, sobretot, del ''Gil Blas'', la seva obra mestra.

Des de 1695 fins a 1698 la tradició, ja que no hi ha proves definitives sobre això, pretén que va ser a Bretanya, emprat en els arrendaments, però la veritat és que a 24 de juliol de 1698 signa l'acta de naixement del seu fill Juliol com a <>. Lesage va començar la seva carrera literària traduint més o menys lliurement del castellà principiant amb ''Le traite puni'', traducció del drama de Rojas ''La traición busca el castigo'', que juntament amb la traducció de la comèdia de Lope de Vega ''Guardar i guardar-se'', que va titular ''D. Félix de Mendoce'', formaven part d'una col·lecció ''de les millors comèdies dels autors espanyols, més famosos'', que, segons el prefaci del seu ''Teatre Espanyol'', publicat el 1700, es proposava donar a conèixer als lectors francesos.

El 1702 va estrenar al Teatre Francès ''Le point d'onneur'', traducció de l'obra de Rojas, el 1725 la va reformar, separant-se del seu model i constituint ja una de les obres de la seva segona època. El 1704 va traduir el ''Don Quixot'' d'Avellaneda, traducció poc fidel i agradablement modificada, tornant poc després al teatre espanyol, adaptant l'obra ''Peor está que estaba'' de Calderón, que, amb el títol de ''D. César Ursin'', s'estrenà en el Teatre Francès, sent rebuda pel públic amb xiulets, mentre aplaudia una peça en un acte del mateix autor titulada, ''Crispin rival de son maître'', obra plena de gràcia i que feia confiar en l'aparició d'un successor de Molière. Amb aquesta obra es pot dir que comença la segona època de la seva carrera literària, en què, inspirant-se en els autors espanyols, donarà a les seves creacions el segell de l'originalitat. ''Crispin'' està inspirat, sens dubte, en ''Els afanys del mentir'' d'Hurtado de Mendoza; però, excepció feta de la primera idea de la intriga espanyola, tota la resta; aventures, diàlegs i caràcters, és de la seva pròpia invenció, i, en tot cas, cal acudir a ''Les Précieuses ridicules'' per trobar alguna influència.

El mateix any va publicar la seva novel·la ''El diable cojuelo'', imitació de l'obra del mateix títol de Vélez de Guevara, imitació reduïda només al pla i als personatges, però completament original en el desenvolupament, constituint una veritable crònica de la societat francesa. L'èxit obtingut amb la seva peça en un acte ''Crispin rival de son maître'', el va encoratjar a escriure altres semblants: ''Les Etrennes'', que va ser rebutjada pels comediants i de la qual més tard va treure la seva obra mestra dramàtica ''Turcaret'', i ''Le Tontine'' (1708), que tampoc va ser estrena llavors, sinó vint-i-quatre anys després als teatres de Fira amb el títol de ''Arlequin colonel''.

Els elogis amb què va ser acollit el seu ''Diable cojuelo'', el van decidir a deixar anar per complet els caminadors i va compondre la comèdia en cinc actes titulada ''Turcaret'', dura sàtira contra els banquers i traficants d'aquella època, els qui van arribar a oferir 100.000 francs a l'autor perquè no la publiqués. Els comediants van ser, sens dubte, més accessibles que l'autor als arguments dels banquers, ja que es van negar a posar-la en escena, sent necessària una ordre del ''delfí'', fill de Lluís XIV de França Lluís XIV, perquè s'estrenés. Malgrat l'èxit que va obtenir, aviat es va deixar de posar en escena a causa de les intrigues dels seus enemics. Durant la campanya empresa per estrenar la seva comèdia, llegint-la als salons per preparar el públic, es va endarrerir un dia que l'havia de llegir a casa de la duquessa de Bonillon, i va ser rebut per aquesta amb paraules de retret per haver-los fet una hora esperant-lo. Lesage, amb la seva sang freda habitual, s'excusà dient: <>, i tornant-li l'esquena va marxar. Aquesta anècdota pinta el caràcter d'aquell home que era incapaç de comprar l'èxit a costa de la seva dignitat. En 1730, després de vint-i-dos anys d'estrenat, es va posar de nou en escena, degut a que el seu fill gran, que s'havia dedicat al teatre amb el nom de Montmesnil, va ingressar a la Comèdia Francesa, reconciliant a aquells còmics amb el seu pare. Proporcionat per Wikipedia